Fusta de Carrasca, de Manel Alonso, la migració que ara ens defèn. #Novetat

 

"Fusta de carrasca", la nova novel·la de Manel Alonso, va de camí a les llibreries.

«He encetat una peça redona de pa sobre la taula de la cuina. Aquest pa té la fabulosa capacitat de nodrir la meua memòria, ara que la vida se m’ha omplert d’absències. Les absències són ferides que mai no acaben de cicatritzar.

»Si el meu pare no haguera decidit marxar del poble, la meua vida hauria estat una altra. Ma mare no volia anar-se’n. Després, no volia tornar-hi. Ella sempre fou d’allà on les seues filles ens havíem construït el futur.

»La carrasca té una fusta dura, imputrescible, que és emprada com a mànec de ferramentes i per a fer carros i eines del camp. És una fusta humil, fiable. La carrasca fa una llenya excel·lent per a cremar i també per a fer carbó vegetal. L’àvia María Enriqueta Carrasca va ser de les primeres en emigrar des d’un poblet d’Albacete a un barri humil d’un poble valencià.»

Pilar, la protagonista i narradora de "Fusta de carrasca", ens ofereix la crònica d’una nissaga familiar de classe baixa, alhora que en fa la recreació del seu passat. Un passat que la porta a un present que es trenca d’una manera brusca i traumàtica.

Es poden llegir les primeres pàgines (i més) a: https://www.bullent.net/libro/3302-fusta-de-carrasca

El llibre ja té previstes diverses presentacions. La primera, el diumenge 25 de setembre a les 18,30 h. al Monestir de la Valldigna, en el context de la Fira del llibre de laValldigna i la principal a Puçol, el divendres 30 de setembre a les 19h.

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962). És autor de diversos llibres de poesia, novel·les, reculls de contes i dietaris, entre els quals destaquen el llibre de poesia Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009), Premi Paco Mollà de Poesia, la novel·la Entre les urpes del gat (Editorial 3i4, 2018), el recull de contes Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011) i el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. També ha publicat llibres de narrativa infantil, entre els quals destaquen Caram, quina aventura! i Conta’m un conte, amb els quals va obtindre el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians en les edicions del 2002 i del 2009.

'Somriures amb Llorenç': un conte per a un Contacontes

Per inciativa del mestre Ferran Aleixandre i l'Escola Gavina, vam fer aquest llibre per homenatjar, recordar i estimar el nostre amic Llorenç, el contacontes.

Amb textos de Núria Sendra i els dibuixos de Mai Jiménez, vam enllestir Somriures amb Llorenç, aquest conte que vos presentem:

Quan la fada Violeta va conéixer Llorenç, va desitjar que el regal que tenia preparat per a un consentit príncep de rondalla fos per a aquell nadó tan especial: «jo, la fada Violeta, t’atorgue el do de la paraula. Seràs capaç de teixir històries meravelloses i, en explicar-les, ningú quedarà indiferent». Dècades després una coral infantil li dedica cançons agraïdes, i molt altres reconeixements li han estat fets a un referent de bona persona, el Contacontes estimat...

A Nules, Viure a la Caseta, conversa amb Carles Rodrigo Alfonso

 

A Nules estan de celebració. Enguany fa 100 anys del Nucli històric Platges de Nules. Dins d'aquests festejos l’Ajuntament de Nules i “Platges de Nules, Associació per la protecció del patrimoni cultural i natural” han organitzat unes converses amb Carles Rodrigo Alfonso. El seu llibre "Viure a la caseta" (guanyador del Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular) parla de l'hàbitat tradicional valencià de temporada, hi ha tema per conversar amb tot el qui vulga acostar-s'hi.

Serà el dimarts 9 d'agost en l'entorn del qual es parlarà, a l'Av. Plana Baixa, 23 de les Platges de Nules, a les 19:30 h. 

Arreu del territori valencià, sovint et trobes casetes disperses que tenien un ús agrari o de gestió de l'espai forestal al passat. Són habitatges senzills que no solien estar habitats de continu però tampoc estaven deshabitats, que han tingut un ús temporal. "Viure a la caseta. L’hàbitat tradicional valencià de temporada" ens les apropa i ens explica les seues característiques i les formes de vida associades. Aquest tipus d'habitatge pren sentit i es consolida especialment des del segle XVIII fins a mitjans del XX. Tenien en comú estar prou lluny del nucli de població per no pagar la pena anar a casa des del lloc de treball cada dia, amb els mitjans de l'època. L'estudi de caràcter general es completa amb l'aproximació a tres tipologies concretes d'hàbitat temporal relatives a tres zones geogràfiques valencianes diferenciades: la de la marjal de l'Albufera, les agrupacions de casetes i bodegues entre la Serranía i el Camp de Túria i les cases amb riurau de les comarques centrals.

El Periòdic el 23 d'abril recollia la notícia del centenari i les explicacions de  l’investigador Miguel Ángel Sánz, qui diu que la base per la celebració es fonamenta en els arxius històrics, “l’any 1922 i com a conseqüència de la inspecció cadastral de les construccions al terme de Nules, es formalitza legalment l’origen i consolidació del barri marítim de les Platges de Nules”.

Expedients històrics que evidencien aquest naixement a la partida del Serradal descriuen un conjunt arquitectònic rellevant a l'època, “teulades a dos aigües, cabirons de fusta, cisternes, paviment ordinari, ceràmica,... elements senzills que són un clar reflex de la humilitat de construccions de reforç als treballs agrícoles prop la mar. “Casetes” que a posteriori evolucionaren en vivendes vinculades a les corrents higienistes i que a més serviren de refugi especialment a la coneguda Batalla de Llevant”.

Un nucli històric que conserva la fisonomia original i per tant un perfil únic i singular que dona lloc una façana litoral que ha evolucionat mantenint l'essència mediterrània.

View this post on Instagram

A post shared by Platges de NULES 🌊 (@platgesdenules)