Josep Lluís Santonja guanya el Premi Bernat Capó amb "Animetes santes"

 

El treball premiat es presenta com un viatge sobre els costums funeraris valencians des de la Pesta Negra de 1348.


Tot i que per qüestions relatives a la COVID-19 no s'ha pogut realitzar l'acte habitual de lliurament del Premi Bernat Capó, les entitats organitzadores han acordat atorgar-lo.  En esta edició el guardonat  ha estat Josep Lluís Santonja, per Animetes santes, un treball sobre la tradició funerària valenciana.


L’actual pandèmia ha ocasionat, entre moltes coses doloroses, que nombroses persones s’hagen interessat per successos semblants del passat. Per tant, aquest treball naix de la necessitat d’analitzar com afrontem i hem afrontat el trànsit al més-enllà els valencians.

El premi nascut el 1999 amb l'objectiu de fomentar la investigació i la divulgació de treballs vinculats a l'estudi de la cultura popular valenciana -tant material com immaterial- porta el nom de Bernat Capó en honor al periodista, escriptor i pensador valencià, i està organitzat per l'ETNO. Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València i Edicions del Bullent.

Animetes santes, obra premiada en l'edició XXI (2020), tracta les tradicions funeràries tradicionals valencianes, treball que entronca amb l'actual situació de pandèmia a causa de la COVID-19 i amb l'actual exposició sobre la mort, Faltar o morir, que es pot visitar en l'Etno. Museu Valencià d'Etnologia.

En les pàgines del llibre Animetes santes, es recorren els costums funeraris valencians, des del primer daltabaix per al món occidental que va suposar la Pesta Negra de 1348, i la generació de les particularitats pròpies dels valencians devers la mort, com ara la celebració de la defunció de xiquets i xiquetes («albats» o «angelets») que lluny de ser un acte penós per a les seues famílies, era motiu d’alegria, perquè tenien un nou «santet» que, mort sense pecat, la seua ànima ascendia directament al cel.

El treball ens parla de la modificació provocada per la Il·lustració i el pensament higienista, amb la regulació de les inhumacions i la construcció dels cementeris extramurs per acabar amb el risc de contagis, així com els canvis actuals en la percepció de la mort: l'aparició de noves maneres de celebrar els funerals d'una forma més sostenible i inclús tecnològica, amb xarxes socials o plataformes que serveixen per a enviar missatges de comiat, compartir records o donar les condolences als familiars; el disseny i funció dels cementeris, condicionats la tendència creixent de les incineracions, i la seua funció cultural o turística d'alguns espais funeraris de certes ciutats valencianes («Museu del Silenci» del Cementeri General de València, o la «Ciutat Dormida» del Cementeri d'Alcoi).


Pel que fa al títol, Animetes santes fa referència a un costum molt popular en les cases dels nostres majors, quan les dones encenien unes espelmes o animetes en record dels difunts de la família. Normalment, també col·locaven les fotos dels difunts davant de cada animeta. De vegades també l'animeta era considerada com una mena de «lar» protector de la família i per això li encenien una espelma, encara que no fora Festa de Tots Sants ni Ànimes. Així, en el costum popular valencià les «animetes santes» eren les ànimes de tots aquells difunts familiars que protegien els vius.


Josep Lluís Santonja és doctor en Història per la Universitat d’Alacant i, actualment, director de l’Arxiu Municipal d’Alcoi i de la Xarxa de Biblioteques Municipals d’Alcoi. Ha publicat més d’una vintena de monografies de recerca cultural i històrica, i més d’un centenar d’articles de temàtica molt diversa, tot i que preferentment sobre patrimoni documental, recerca històrica i cultural. Els treballs més recents són Joan Valls i la recuperació literària a Alacant (2018), Tiempo de sombras: la represión en Alcoi desde la Guerra Civil a los años 70 (conjuntament amb A. Beneito i F. Moreno, 2017), Un recorrido por el comercio histórico de Alcoy (conjuntament amb R. Canalejas, 2017), El llibre de la peita de la vila d’Alcoi (2015), Guerra i resistència antisenyorial a la governació d’Alcoi (2013), La Cabalgata de Reyes Magos de Alcoy (2011), La Alcoyana: más de 100 años de historia (2010), La desfeta d’Alcoi: una vila valenciana entre l’Àustria i el Borbó (2008), La Germania d’Alcoi (2007) i El memorial de greuges d’Alcoi a Felip V (2007).

El jurat del XXI Premi Bernat Capó està compost per Xavier Rius, diputat de l'Àrea de Cultura de la Diputació de València; Josep V. Aguilar i Joan Seguí, conservadors de l'ETNO. Museu Valencià d'Etnologia; Adrià Besó, doctor en Història de l'Art i professor de la Universitat de València, Mª José García, Presidenta de Associació Valenciana d'Antropologia, i Núria Sendra, directora d’Edicions del Bullent.

El Diputat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València, Xavier Rius, ha declarat que “el Premi Bernat Capó és un referent per als estudis de la cultura popular. Ara, amb l'organització del premi des de l'ETNO, donem un pas més en la difusió d'una cultura oberta, inclusiva i amb la perspectiva territorial que habitualment treballem als nostres museus". Així mateix ha afegit que “des de la Diputació volem també agrair la col·laboració a l’Ajuntament de Dènia, que des dels inicis ha tingut una notable implicació en l'èxit dels Bernat Capó".

El premi està valorat en 6000 € i comporta la publicació del text per Edicions del Bullent. Al llarg d'estos vint anys s'han guardonat treballs que han abastat quasi tots els aspectes de la nostra cultura tradicional. Des del primer guardó atorgat a Joan Pellicer pel seu Costumari Botànic (1999), el premi ha considerat propostes relacionades amb l'imaginari valencià de llegendes i contes, el jocs tradicionals, les manifestacions festives, la recopilació de romanços i cançons, o fenomens socials concrets de les nostres terres com ara l'emigració o el treball femení. 

Es poden consultar els títols guanyadors a: https://bullent.net/premis/

Paco Agulló entrevista a Ester Vizcarra a Radio Alcoy

 La periodista i escriptora Esther Vizcarra guanya el premi de novel·la juvenil Enric Valor convocat per l'editorial Bullent i l'Ajuntament de Picanya amb el llibre Amaga't dels drons!.

Amaga't dels drons! està ambientada en un futur llunyà en què fins les mascotes tenen una vida programada d'un any i la seua protagonista Aura tracta de salvar a la seua particular mascota, la tigressa Rona. La filla d'Esther, l'il·lustradora Mainés Esteve, realitzarà la portada. Açò i més coses les ha explicat en Hoy por Hoy Alcoy de Radio Alcoy.

Podeu escoltar l'entrevista en: http://bit.ly/3okXbso

Segona edició del llibre "SOS! Bullying. Per entendre l'assetjament escolar", de Joaquina Barba

Ens agradaria que no calgués reeditar aquest llibre, perquè el problema de l'assetjament escolar a les aules ha desaparegut, però no és així.

SOS! Bullying, de Joaquina Barba, retrata una situació d'assetjament i ens invita a fer una reflexió dels motius que fan que tant l’assetjador com la víctima i els observadors, actuen com ho fan. Tanmateix, la lectura planteja qüestions que no hem de desestimar com ara, són els menors els únics culpables d’aquest fenomen? Com es pot acabar amb el bullying? Quins responsables haurien d’intervindre en l’extinció de l’assetjament escolar?

Per saber-ne més: https://bullent.net/libro/3017-SOS_Bullying_Per_entendre_l-assetjament_escolar

Joaquina Barba, Oliva 1966. És mestra, especialista en Audició i Llenguatge. Actualment és la directora del CEIP Francesc Carròs i presidenta de l’Associació de directores i directors del’Infantil i Primària del Pais Valencià. És coautora de diversos llibres de text i ha publicat més de trenta llibres de literatura infantil i juvenil, entre els quals Sònia i els maquis (2003), El braçalet de la princesa mora  (2004), Aixa, la xiqueta del desert (2011), L’illa Oblidada  (2006), Cel obert (2010), Misteriosa desaparició a la marjal (2018) El jardí de la fada Esperança (2019) o  Noah vol ser un drac (2021). I. en Edicions de Bullent, Poemes viatgers (2012), la col·lecció amb divuit llibres per a l’aprenentatge de la lectoescriptura Llegim amb Quina, Tafaner i la lluna, traduït al castellà com a Bubu y la luna pel que fa a literatura infantil. I Diagnòstic: anorèxia. Per a entendre l’anorèxia nerviosa en Claus per entendre el món.

Claus per entendre el món és una col·lecció per a introduir als joves en l'assaig, llibres que expliquen temes que necessaris per a mirar la societat amb sentit crític.

“Amaga’t dels drons!”, d’Ester Vizcarra guanya el 40é Premi Enric Valor.

 

La 40a edició dels premis Enric Valor, convocats per l’Ajuntament de Picanya i Edicions del Bullent ha anat a una novel·la distòpica: un futur món asèptic ens convida a reflexionar sobre el tracte a les mascotes.

 En l’obra guanyadora, “Amaga’t dels drons!”, la història porta a l’extrem la desconnexió de la humanitat amb la naturalesa, en benefici de l’aplanament de les dificultats per a la vida diària i la producció. Situa la forma de civilització resultant en un futur no massa definit. Aura mai s’havia plantejat que pogués existir un món diferent, però un arriscat experiment de tornar a introduir els animals de companyia, foragitats fa molt de temps de les cases per antihigiènics i infecciosos, desperta en ella la comprensió de la injustícia que s’està cometent amb les bèsties. Una femella de tigre es converteix en la seua fidel companya i, per molt que li posen les lleis pel davant, no pot resignar-se a abandonar-la al seu destí quan li siga retirada per haver crescut massa. Aura tractarà de salvar-la, amb l’ajuda de diversos personatges, a voltes enigmàtics, i d’una computadora-robot que sembla massa espavilada per a la seua condició. Resultarà el pla d’Aura com ella espera? Trobarà un lloc al món per a la seua amiga? No ho sap, però s’adona que l’animal, ignorant de les maquinacions humanes, només la té a ella.

 

Ester Vizcarra i Fortuny nascuda a Mollet del Vallès, 1956, resideix a Alcoi des de l’any 1977.

Es va iniciar en el periodisme com a cronista local del desaparegut Mundo Diario de Barcelona, quan només tenia divuit anys. Acabada la Llicenciatura en Ciències de la Informació, es traslladà a Alcoi i va començar a col·laborar amb diversos mitjans, fins a assentar-se al periòdic Ciudad de Alcoy, on va treballar fins a la seua desaparició.

Més de trenta anys de periodisme la van portar a ocupar gairebé tots els llocs de feina possibles dins d’un mitjà de comunicació, fins a aplegar a redactora en cap, encara que recorda amb especial predilecció tant els anys de coordinadora del suplement cultural La Casa del Pavo com els que va passar en la direcció de la revista Ciudad Semanal. Va compatibilitzar reportatges, entrevistes, cròniques i crítica literària per al diari Ciudad de Alcoy, amb les tasques de corresponsal de ràdio i televisió per a Canal 9, corresponsal del diari El País i col·laboradora en diverses revistes, com la Hoja del Lunes de l’Associació de la Premsa d’Alacant. També va dirigir i conduir el programa de ràdio El Galliner durant la curta vida de l’emissora de Radio Z a Alcoi.

L’any 1992 va rebre el Premi CAPPEPV de Periodisme d’Escola Valenciana.

Creu en la formació permanent al llarg de la vida i ha anat ampliant la seua amb un Màster Universitari en Societat de la Informació i el Coneixement, el Màster de Formació del Professorat de Secundària, i dos diplomes d’Estudis Avançats en Periodisme i Antropologia Social, entre altres estudis. 

La seua primera incursió en la narrativa va ser el llibre Enterreu-me en batí i sabatilles. Biografia novel·lada del poeta Joan Valls (Lletra Impresa, 2017), però abans havia publicat investigacions sobre l’emergència dels mitjans de comunicació digitals i l’ús dels fòrums virtuals, a més de parts de llibres de temes alcoians. També ha elaborat quaderns didàctics sobre Ovidi Montllor i el poeta Joan Valls.

 A causa de la situació de la pandèmia s’ha descartat fer el lliurament del 40é Premi Enric Valor tal i com estava previst. Tanmateix, el jurat ha deliberat i ha trobat una gran qualitat a les obres presentades. Tant és així, que es preveu la publicació de dues obres més a banda de la guanyadora com a resultat del premi: 

El manuscrit de l’illa de corall, de Maria Josep Carro de Mena, que ha estat menció especial del jurat pel seu valor per explicar la Corona d’Aragó a través de la literatura. En aquest llibre, la troballa d’un manuscrit endinsa la protagonista en una història que la farà viatjar, creuant la Mediterrània, al segle XIV, a l’Alguer, on una dona extraordinària li descobrirà la vida d’una família de comerciants valencians i l’esperonarà a investigar profundament la situació de la Corona d’Aragó a la baixa Edat Mitjana, però també la recerca d’àmbits com la convivència entre les comunitats de les tres religions: cristianisme, islamisme i judaisme, el comerç, la forma de vida de les famílies i el paper de les dones en un període que, si bé hi augura canvis, encara resta molt arrelat en els costums medievals. Aquest escrit ens mostrarà com, des de molt antic, ja n’hi hagué dones que saberen obrir camins per portar endavant els seus projectes.

I també un picanyer, Roberto Sanz Requena, veurà publicada “Bitllet d’anada i tornada” on la família del protagonista veu que ha de retrocedir en el seu estil de vida degut a la pèrdua de treball del pare.

 L’any passat va guanyar l’obra “Expedició al Congo. Bwana Nyani”, d’Alfred Sala, una novel·la d’aventures que toca temes com l’apatia del protagonista o el bullying al treball, que desemboca en peripècies selvàtiques divertides, i es tanca en el context de la guerra del coltan.

 S’han presentat 24 obres. El jurat, format Xelo González, Maite Monar, Pilar Puchades, Alfred Sala i Núria Sendra ha premiat per majoria l’obra Amaga’t dels drons que s’havia presentat amb un altre títol.

21 anys de la mort d'Enric Valor, avançament de novetat

 

El 13 de gener del 2000 ens va deixar Enric Valor.

Ara fa 21 anys i, per fer-li un homenatge en aquest dia anem a avançar-vos una de les rondalles que estem preparant per publicar aquest 2021, adaptada per Jordi Raül Verdú i magníficament il·lustrada per Dani Cruz: Home roig, gos pelut, pedra redona.

Es pot trobar aquesta rondalla tal i com la va escriure Enric Valor al seté volum de les rondalles valencianes. Allí trobem fragments tan deliciosos com aquest:

«El temps es va esmunyir, i, ja les coses més quietes, Tonet, el tercer, va complir els divuit anys. Passà una vegada més el cru hivern de la serra de Penàguila amb les seues boires i les seues copioses nevades, i també quedà arrere la jugadora primavera d’arruixades i trons. I un dia que s’estaven pare i fill, tots dos sols, a la vora d’un bladar que ja ventrellava, Tonet va proposar:
—Pare, jo voldria eixir, com els meus germans, a buscar fortuna.
Son pare va dir a colp:
—I que me’n vingues també mig descostellat?»

Per il·lustrar en què consisteix la tasca d'adaptació i il·lustració que fem a les Primeres Rondalles d'Enric Valor, al llibre que estem preparant quedaria així:

«El temps va anar passant, i va arribar un dia que Tonet, el tercer dels germans, va complir els divuit anys. Passà una vegada més el cru hivern de la serra de Penàguila, amb les seues boires i les seues copioses nevades, i un dia que estaven pare i fill sols, Tonet va proposar:
–Pare, jo voldria eixir, com els meus germans, a buscar fortuna.
–I que tornes com ells?»

La intenció és fer més accessibles les primeres lectures d'aquestes rondalles, mantenir l'esperit i incitar a que hi tornen, de més grans, aquesta vegada ja a gaudir del text complet d'Enric Valor.