La primera és Don Joan de Panarra i destaca aquesta cantarella:
«Don Joan de la Panarra,
fill de Finestrat,
n’ha mort cent d’un colp
i res no li ha passat.»
[…] «–Preneu –els va dir. I els donà un grapat de monedes–. Ja la sabeu prou. Canteu-la per on vulgueu!
»Se’n van anar. I quin rebombori en el poble! Cent què? Cent mosques? Què van a ser mosques! Eren falcons! Els xiquets augmentaven, mentien, quasi es creien les seues mentides, tots contents amb la grapallada de diners.»
Sí, sí les Fake news no són res de nou! Joan de la Panarra, un jove malfaener i destarifat guanya molta fama en matar cent mosques d'un colp. Juga a la confusió amb el lema de la manera que acabem de llegir. La diferència és que després tracta d'estar a l'altura de la fama creada i esdevé un heroi dels de deveres.
Nabet, per contra, sí que té l'actitud d'heroi des del principi, només li juga a la contra la mida, ja que és menut com un nap. Els herois com cal, però, saben treure avantatge de les dificultats i Nabet n'és un cas dels més coneguts.
A El darrer consell hi trobem el cas contrari: cap heroïcitat ni valentia. En aquest cas és la prudència el que ou al protagonista en la seua tornada a casa després de molts anys.
Amb Joan-Ratot comencen les cinc faules, rondalles protagonitzades per animals humanitzats. aquesta comença amb la mort accidental de Joan-Ratot en caure a l'olla. La rateta agafa un bon disgust en veure'l i sopa i plora i així, tothom se sent trist i pren decisions que augmenten el seu dolor. Les desgràcies s'encadenaren com les cireres.
La rabosa i el corb deixa clar que la rabosa és més astuta quan li roba un formatge al corb, fent-li una pregunta que el farà obrir molt la boca. Però la jugada no li sortirà de bades a la rabosa...
En Història d’un mig pollastre ens trobem una rondalla bastant irreverent amb la monarquia, com es veu en la cançó que canta el protagonista (es pot escoltar la tornada ací: https://youtu.be/T911SZ37QLA)
que gratant un femeret
s’ha trobat un dineret!»
«Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix soc més ric que no ell,
que gratant un femeret
m’he trobat un dineret.»
La crida de la rabosa és la rondalla més curta de totes, i ens explica la trobada entre un gat i una rabosa, que el vol enganyar.
Una volta era nit fosca; el temps estava clos i amenaçador; el ventijol remorejava amb veu d’estrany auguri en la brosta de les carrasques... És a dir, pertot arreu es veia surar el trist pressagi de l’hivern.Acaba prompte aquest intent, ja que en l'imaginari de les rondalles, les raboses i els gats tenen una intel·ligència semblant, no com els corbs o els llops, com podem comprovar en Comencilda, Secundina i Acabilda, la rondalla que tanca aquest volum:
«Això va anar i era... un llop i una rabosa, la cosa més amiga del món que campaven pel rebanc que fa l’ombria del Carrascal de Castalla, on més espessos es troben els pins, les carrasques i els ginebres. El llop era un animalot brau i feréstec, fi ll d’una família de la serra de Salines, gros i de pèl estarrufat i aspre, i amb un geniot com un castell, per bé que en el fons era un veritable albercoc. La rabosa era nascuda allí al Carrascal mateix, tenia un cos esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor. Però sense una idea bona que l’acompanyàs.»Totes aquestes rondalles, es poden trobar tal i com les va escriure Enric Valor al volum 8 de les Rondalles Valencianes i, també, separades (o agrupades amb una altra, les més curtes) adaptades per a criatures amb dibuixos en color a la col·lecció Primeres Rondalles d'Enric Valor
