14 d’abril de 2021

A Alcoi, Animetes santes, de Josep Lluís Santonja

 

Les biblioteques municipals d'Alcoi, amb motiu del Dia del llibre, preparen activitats al llarg de tota la setmana.

El dia 20 d'abril a les 19h. es presentarà Animetes santes. Costums tradicionals valencians sobre el més-enllà, de Josep Lluís Santonja al Centre cultural Mario Silvestre d'Alcoi. A més de l'autor, hi intervindran l'editora Núria Sendra i l'arqueòleg Josep Maria Segura.


Animetes santes va guanyar el Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular.

Reserva prèvia imprescindible al correu: biblioteca@alcoi.org

La mort és una constant en la vida. Totes les persones sabem que més tard o més prompte hem de passar per aquest trànsit, i hem de morir sense poder fer res. La societat contemporània viu immersa en una cultura que tendeix a amagar la realitat de la mort, rellevada a un simple fet biològic. Tanmateix, abans que aquests canvis socials estandarditzaren el ritual de la mort, els valencians tenien els seus particulars ritus funeraris, bona part dels quals tenien un fort component femení, que anava des de l’atenció als moribunds, l’amortallament i la vetla, fins a l’organització i pràctica del dol. En molts pobles eren també les mateixes comares qui també amortallaven els cossos. Les dones ajudaven a nàixer, i també acompanyaven en la mort. 

Pel que fa al títol, Animetes santes, fa referència a un costum molt popular en les cases dels nostres majors, quan les dones encenien unes espelmes o animetes en record dels difunts de la família. Normalment, també col·locaven les fotos dels difunts davant de cada animeta. De vegades també l’animeta era considerada com una mena de «lar» protector de la família i per això li encenien una espelma, encara que no fora Tots Sants ni Ànimes. Així, en el costum popular valencià les «animetes santes» eren les ànimes de tots aquells difunts familiars que protegien els vius.

13 d’abril de 2021

Les fronteres de Walter Benjamin, de Josep Muñoz Redón #Novetat Premi Josep Vicent Marqués d'Assaig

 

El darrer Premi Josep Vicent Marqués d'assaig, dels premis Ciutat de València és  Les fronteres de Walter Benjamin.

Amb Les fronteres de Walter Benjamin us proposem acompanyar-nos fins a Portbou a la recerca del llegat del savi de Berlín: Walter Benjamin. Un intens i original periple vital amb què va afrontar el pitjors dimonis del seu temps, que d’alguna manera també és el nostre i que va acabar abruptament a la duana empordanesa. Un indret que, en paraules de Hanna Arendt, en visitar la tomba del filòsof, «és un dels racons més bells del planeta…».

Sobretot perquè avui reivindicar la figura del filòsof alemany no és un exercici formal deslligat de la realitat del nostre temps. Perquè Benjamin pateix o anticipa –i, per tant, hi pensa–, algunes de les pitjors malures que estem patint en l’actualitat: el feixisme, l’exili, el domini subjugant dels mitjans de comunicació de masses, l’alienació econòmica, el consum descontrolat, la destrucció a marxes forçades de la naturalesa... tot això contrapuntejat per consideracions de caràcter més quotidià que focalitzen la reflexió en objectes o accions suposadament fútils com les postals, el menjar, la fotografia, el passeig, el col·leccionisme o les antiguitats...

Dos aspectes presents en aquesta nova aventura  a contravent de la colla dels cinc per l'Empordà. Sense oblidar, com va passar en el primer lliurament dedicat a explorar l’illa de la felicitat de Rousseau, les facècies i vicissituds que aquesta travessa ranquejant comporta. Una munió de despropòsits que de ben segur faran les delícies dels lectors.

Josep Muñoz Redón (Sant Sadurní d'Anoia, 1957) és professor i escriptor. Ha publicat més de vint llibres, entre els quals destaquen Només sé que no sé res (Ariel, 1996), coescrit amb Manuel Güell, Filosofia de la felicitat (Empúries, 1999), Pren-t’ho amb filosofia (Pagès, 2001), La cocina del pensamiento (RBA, 2005), Good bye, Platón (Ariel, 2007), La piedra filosofal (Ariel, 2009) Prohibido pensar (Octaedro 2010), El arte de la existencia (Paidós, 2012), Tristes Tópicos (Paidós, 2013) i L’illa de Rousseau (Octaedro, 2020).

Ha estat guardonat, entre d’altres, amb el  Premi Serra i Moret (1995), Premio Educación y Sociedad (1996), finalista del XVII Premi Rosa Sensat de Pedagogia (1997), Premi Pere Calders de Literatura (1998), Menció d’Honor als XXV Premis Baldiri Reixac (2003),  Premi Sent Soví de Literatura Gastronòmica (2004) i Premi d'Assaig Ciutat de València Josep Vicent Marqués (2020).

Per saber-ne més i/o llegir les primeres pàgines: 


8 d’abril de 2021

Animetes santes. Costums tradicionals valencians sobre el més-enllà, de Josep Lluís Santonja #NovetatEditorial

 


Animetes santes. Costums tradicionals valencians sobre el més-enllà, de Josep Lluís Santonja és la darrera novetat Bullent i el darrer Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular. César Amiguet ha redissenyat la col·lecció, amb una imatge més conceptual que pretèn posar l'èmfasi en la nova etapa del premi, convocat ara per L'Etno (Museu valencià d'etnologia de la Diputació de València).

La mort és una constant en la vida. Totes les persones sabem que més tard o més prompte hem de passar per aquest trànsit, i hem de morir sense poder fer res. La societat contemporània viu immersa en una cultura que tendeix a amagar la realitat de la mort, rellevada a un simple fet biològic. Tanmateix, abans que aquests canvis socials estandarditzaren el ritual de la mort, els valencians tenien els seus particulars ritus funeraris, bona part dels quals tenien un fort component femení, que anava des de l’atenció als moribunds, l’amortallament i la vetla, fins a l’organització i pràctica del dol. En molts pobles eren també les mateixes comares qui també amortallaven els cossos. Les dones ajudaven a nàixer, i també acompanyaven en la mort. 

Pel que fa al títol, Animetes santes, fa referència a un costum molt popular en les cases dels nostres majors, quan les dones encenien unes espelmes o animetes en record dels difunts de la família. Normalment, també col·locaven les fotos dels difunts davant de cada animeta. De vegades també l’animeta era considerada com una mena de «lar» protector de la família i per això li encenien una espelma, encara que no fora Tots Sants ni Ànimes. Així, en el costum popular valencià les «animetes santes» eren les ànimes de tots aquells difunts familiars que protegien els vius.

Per saber-ne més i/o llegir les primeres pàgines a: https://bullent.net/libro/3283-animetes-santes

L'Etno va fer aquest vídeo a l'autor: https://youtu.be/Lm56FXairLs

El llibre es presentarà el proper 20 d'abril a Alcoi, i el la Plaça del Llibre de Gandia (del 28 al 30 de maig). 

1 d’abril de 2021

Manel Alonso ressenya 'De persones i dimonis'

«De persones i dimonis acaba sorprenent el lector, el qual fins al darrer moment havia oblidat que una de les grans qualitats del dimoni, del mal, és saber-se ocultar darrere d’una aparença de bondat».

Manel Alonso ressenya a Diari Gran la darrera obra guardonada amb el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta 2020, De persones i dimonis. El premi forma part del 64 Certamen Literari Castellum Ripae. 

Podeu llegir-la sencera en el següent enllaç: https://bit.ly/3m8tStT 

El primer terç del segle xx fou una època ben convulsa i, sobretot, tràgica. En aquest context, un misteriós narrador inicia el seu relat: «Mai he contat les coses que m'han passat, i no ha sigut per falta de ganes, simplement, és que no podia, en realitat, no convenia. Al cap de tant de temps, i quan tot és igual, s’ha convertit en una necessitat de fer catarsi. La meua vida ha estat una simulació, un teatre permanent en el qual, probablement, jo era l'únic conscient que estava interpretant.Soc un dimoni, convé deixar-ho clar, i és per conjurar temptacions i esbargir assetjaments que contaré la història, no de la meua vida, si de cas de la part d'aquesta en què es va consumar el destí tràgic de moltes persones. Al final, pensareu que sóc culpable, i mireu si és així, que no diré exactament on va passar ni tampoc els noms vertaders de les persones afectades, més que res perquè tampoc em pugueu relacionar ni, finalment, trobar».Tot fugint de la mirada càndida, el lector ha d’atrevir-se a endinsar-se en un món que no és blanc o negre, sinó més bé gris i fosc com l’ànima dels miserables.


Recordar-vos també que ja està oberta la propera convocatòria del Premi Soler i Estruch, que enguany, a més, a augmentat la dotació. Les bases les trobareu a: 

https://bullent.net/premi-soler-i-estruch/