L’obra Humors agres, de Sico Fons, guanya el 56é Premi Soler i Estruch de narrativa curta

Es publicarà properament a la col·lecció Miratges.

Humors agres comença amb una cita de Jacinto Benavente “La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu”. I això és el que trobem en aquests relats; Tant és que s'hi relate el desig de no fer-se vell ni morir, com en el relat "La immortalitat", com en el de la protagonista de "L'home de pedra", que s'enamora perdudament d'un home molt especial, la ironia és omnipresent i com mig amagada darrere de cada frase, cada situació, cada personatge.

Segons declaracions de l’autor sobre l’obra: “Si ens hem d'atenir al que ens diu el diccionari, la ironia és una figura de llenguatge que consisteix a dir el contrari d'allò que hom vol donar a entendre. O si hem de citar a l'escriptor Jacinto Benavente –com jo he fet al principi del recull– direm, d'una forma molt més poètica, “La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu”.

 I si he de dir la meua, expressaré que aquesta em sembla moltes vegades l'escut o el recer que fa servir la ment humana per a protegir-se de l'absurd, el dolor o la dissort de la vida quotidiana.

 I si busquem el sentit del mot "humor", ens trobarem als diccionaris que entre altres sentits, hi trobarem el de ser qualsevol líquid del cos d'un animal o d'una planta i també, per descomptat, la definició de "facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes".

Doncs tot això és, si fa no fa, el que vaig creure trobar en aquest recull de relats que una persona, molt especial per a mi i a qui li estic mot agraït, em va convèncer perquè el presentara a aquest premi, el Premi Soler i Estruch.”

L’autor: Sico Fons és el nom literari de Francesc Antoni Asensio Fons (Tavernes de la Valldigna, 1963). Deu aquest nom als seus companys d’escola “Sico per Francisco i Fons pel meu segon cognom, clar; i també, supose, perquè en aquell temps estava de moda el corredor de motos anomenat Sito Pons. Coses de xiquets”.

Refereix sobre ell mateix que va “ingressar en el món del proletariat fent diferents treballs (en tota mena de fàbriques, com a apicultor -cosa que continue sent per herència familiar-, muntador de mobles per tota la geografia espanyola o collidor de taronges), vaig fer el servei militar en cavalleria ensinistrant poltres salvatges”, sense haver acabat els estudis secundaris. Més tard, tampoc va acabar els estudis d’Història i Història de l'Art en la UNED. Pel que creu que allò que més ha marcat la seua formació i gustos intel·lectuals va ser una hepatitis que el va mantindre al llit durant un any i en el qual es va convertir en un lector voraç de literatura i enciclopèdies i en un cinèfil sense remissió.

Ha publicat els següents llibres: L’udol de la sirena (Edicions La Xara, 2001), Històries de la Vall (Ediciones Bonet Sichar, 2003), La mort de la sirena (Edicions La Xara, 2003), Els crits de la follia (Edicions La Xara, 2004), Infants adormits (Edicions La Xara, 2005), Parelles imperfectes (El Taller del Poeta, 2006)., Portes tancades (La Busca Edicions, 2006), El desfici dels herois (La Busca Edicions, 2008), Un estiu a l'infern (La Busca Edicions, 2010).

I ha guanyat alguns certàmens literaris, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, III Premi Literari de Constantí de Tarragona, el VII Certamen de Cuentos “al margen” i el Premi Nacional de Microrelats “El Basar”.

També ha fet col·laboracions puntuals a diversos mitjans de comunicació, com Turia, el Diari Levante, el Temps, l’Avui o L’Avanç i és col·laborador habitual a La Veu de la Valldigna, Quinzedies de la Safor i Gandia Express.

Altres guanyadors publicats per Edicions del Bullent:

 Efectes secundaris, de Jovi Lozano-Seser

 El vol de les papallones,  de Maurici Belmonte