Pere Martí i Bertran ressenya Set Blancaneus i un nan

L'escriptor Pere Martí i Bertran ens ha fet arribar una ressenya que ha publicat en algunes revistes comarcals sobre Set Blancaneus i un nan, de Carles Cano. Us el reproduïm a continuació.

Biografia de Pere Martí i Bertran aquí.

Títol: Set Blancaneus i un nan

Autor: Carles Cano

Il·lustradora: Núria Feijoó

Editorial: Edicions del Bullent

Col·lecció: “Els llibres del gat en la lluna”, 39

Lloc i any d’edició: Picanya, 2013

Nombre de pàg.: 75

Un bon exemple d’intertextualitat

Pere Martí i Bertran

Carles Cano (València, 1957) és un dels autors més polifacètics i  coneguts del País Valencià: escriptor (contes, teatre, poesia...), professor, contacontes, guionista... La seva obra sovint té un punt d’esbojarrament, de paròdia, de joc... que la fa especialment atractiva per als lectors infantils, a qui es dirigeix habitualment. La seva darrera publicació (potser per poc temps, perquè també és un autor molt prolífic), Set Blancaneus i un nan, n’és un bon exemple. L’autor hi recrea un dels contes més populars de la tradició europea, sobretot per les versions que en van fer els Germans Grimm, en primer lloc, i Walt Disney posteriorment. En un exemple clar d’intertextualitat, tant formal com argumental, Cano ens presenta una versió lliure i agosarada del conte tradicional, en què seguint els models de la paròdia, i com ja veiem clarament al títol, tot és tergiversat,capgirat, amb l’objectiu clar de divertir, de fer passar una bona estona als lectors. I val a dir que ho aconsegueix, ja que, per difícil que ens sembli, basteix una història ben travada i engrescadora, en què tots els elements del conte  recollit pels Grimm van encaixant: el mirall, la poma enverinada, el taüt de vidre... Sovint amb troballes d’allò més divertides: a la Reina Eduarda, li diuen la Reina Conilla, perquè en només dos parts va donar al rei set nenes blanques com la neu; la poma teòricament al nou conte havia de servir per eliminar senglars, que posaven en perill els semblats del regne; el nan, com que arriba a través de l’aigua és batejat amb el nom de Moisès, tot i que es diu Aaró, el nom del germà gran del Moisès bíblic; etc.

Com hem apuntat, Cano també utilitza alguns aspectes formals fonamentals del conte tradicional: el narrador característic de la tradició oral, que interpel·la o es dirigeix als oïdors; les fórmules d’inici i final del conte: “Això diu que era...” , “I jo no ho vaig veure, però m’ho van contar. I si és mentida o veritat, busca qui t’ha pegat!”

Una bona narració, sens dubte, enriquida per la dotzena de dibuixos (un per capítol, en blanc i negre, més el de la coberta, en color) que la complementen i sovint en fan una lectura ben original, de l’arquitecta i il·lustradora Núria Feijoó (Barcelona, 1973). Hi utilitza la tècnica mixta del traç amb llapis i la coloració mitjançant l’ordinador, tècnica que domina a la perfecció i que ha utilitzat en molts d’altres llibres seus; però sobretot n’hem de destacar el moviment, la vivor de les expressions, el to enjogassat dels personatges i la presència d’animalons d’allò més diversos, com és força habitual en la seva obra. Una bona combinació, de la qual ja havíem pogut gaudir en un títol anterior: Ratolí a la selva tropical (Editorial Cadí, 2011).