8 de maig de 2020

Antoni Martí Monterde presenta "L'home impacient" en un vídeo



L’home impacient, d'Antoni Martí Monterde, és un dietari que l'autor començà a escriure quan va marxar de València l'any 1996. En un breu vídeo ens parla d'alguna de les circumstàncies.

«Importa poc no saber orientar-se en una ciutat. Perdre’s, però, en una ciutat com qui es perd al bosc, requereix aprenentatge. El barri Gòtic de Barcelona m’acull com un record, com l’encaminar
pausat pel barri del Carme de València, que havia perdut. La sensació de repetir tots els dies els mateixos itineraris, implacable conseqüència del fet que València, en realitat, no ha crescut com a ciutat d’Estellés ençà, em feia abandonar el costum de l’errabundeig.»

La resta del vídeo: https://youtu.be/GuGp14D6nCk 


Com també diu al vídeo, el llibre va guanyar el Premi d'assaig Josep Vicent Marqués, dels Premis Ciutat de València.

Per saber-ne més, llegir les primeres pàgines, etc. la pàgina del llibre: https://bullent.net/libro/3259-HomeImpacient

Tots els llibres tenen una porta perquè hi entri el lector, aquest en té dues, amb la peculiaritat que més que portes són andanes. Concretament les andanes de l’Estació del Nord, a València, i les de l’Estació de França, a Barcelona. Però no es tracta d’un llibre de viatge, sinó del relat d’un desplaçament.
L’home impacient són uns diaris literaris, més aviat poc íntims, que Antoni Martí Monterde va començar a escriure en el moment que va abandonar València, on se sentia desplaçat, i s’instal·la a Barcelona com si fos per a sempre. Per raons diverses aquest desplaçament somou certs fonaments que tenen a veure amb la història personal –però també col·lectiva– d’una línia de ferrocarril que uneix les dues capitals.
Llibres, espais, records, oblits, Cafès, constitueixen la trama d’un assaig narratiu en forma de diari sense dates, en què ressonen les potents veus de J. V. Foix, Joan Fuster i Josep Pla. Una meditació sobre el significat d’anar-se’n d’un lloc i preguntar-se si la vida no és precisament això, una immensa sala d’espera, com un Cafè, una andana de per vida, un lloc d’on estar sempre anant-se’n.

Cap comentari:

Publica un comentari