Reedició de "Trinquets trencats", de Sergi Durbà

 

«Ara bé, del que no hi ha dubte és que en cal parlar, dels trinquets abandonats, ni que siga per desviar-los de l’oblit absolut o de la desaparició sense contemplacions». 

Sergi Durbà ens diu això a la introducció "Va de bo!" del llibre "Trinquets trencats" i val a dir que ho ha aconseguit. Amb una prosa sentida i elegant, ha despertat prou interès en els relats d'aquests temples, de la pilota, per acabar tota una primera edició. El dia 8 de febrer arribarà d'impremta una nova fornada del llibre, diposada a arribar a més lectores i lectors delerosos d'entrar en la història darrere de l'abandonament d'aquests espais que, no fa tant, lideraven les passions de tantes persones. Lluïen orgullosos de ser-ne seu. Seus del joc dels valencians. Testimonis de grans gestes.

El llibre, doncs, es mostra com un bon i plaent mitjà per fer visibles aquests «trinquets valencians silenciats i marginats». El següent pas, és a dir, un cop fet el diagnòstic dels perquès, mirar de posar-hi remei està per fer.

Els trinquets són els grans oblidats dels nostres pobles, joies arquitectòniques caigudes en desgràcia que, per estranyes i capricioses conjectures de la uniformitat, han arribat a aquest present ferides i amb escasses possibilitats de reverdir els seus temps gloriosos d’escales plenes i ben acolorides d’aficionats. 

Trinquets trencats ret homenatge a uns espais de retrobament popular que acumulen tantes històries belles i entranyables com la gent haja pogut oblidar, tot un conjunt d’imatges colpidores pròpies d’una època de la qual queda allò que pocs volen veure avui: les restes d’una vida digna representativa del batec de l’autenticitat. 

Hi ha molts trinquets trencats. Molts. Aquest llibre tan sols s’aproxima a aquells que li han obert les portes i que encara respiren entre requalificacions urbanístiques i afers de dubtosa honestedat, ben capaços de resistir en peu malgrat les envestides d’una modernitat que tot ho marceix i tot ho devora.